Quan 16 mesos es tornen 77

Vaig cobrir l’acte d'instal·lació de la primera pedra del Teatre Tarragona. Era juny del 2006 i es va anunciar que seria una obra de 16 mesos, que per tant s’hauria d'haver estrenat a l’octubre del 2007. Afegim-hi, si voleu, un retard raonable. Així ens va, en aquest país, quan comptem que el retard com a tal, en certa proporció, és raonable, inevitable, i cal comptar-hi, però per desgracia la cosa és així. Afegim, deia, un retard raonable. D’un 10% del temps previst, posem per cas. Ens anem fins als 18 mesos, aproximadament. D’acord, desembre del 2007. Era Nadal, perfecte. Deixem-ho per passat Festes. Gener, màxim febrer del 2008. A tot estirar.

Foto presa per mi mateix el 29 de juny del 2006. Joan Miquel
Nadal i Ferran Mascarell, posant la primera pedra del
Teatre Tarragona. Foto: ACN

Doncs el Teatre Tarragona ha estat inaugurat avui, 11 de desembre del 2012. I ho celebro, que una cosa no treu l'altra. Però val la pena remarcar que al final no han estat 16, ni 18, els mesos que s’ha allargat el procés. Han estat 77. Gairebé cinc vegades el que es va anunciar. En concret, un 481%. Un retard de 61 mesos. En tant de temps, a la ciutat han canviat moltes coses. L’alcalde, aquell dia de la primera pedra, per exemple, era encara Joan Miquel Nadal. Avui ho és Josep Fèlix Ballesteros. Altres coses, en canvi, han canviat menys: el conseller de Cultura de la Generalitat, governada aleshores pel Tripartit, i que va assistir a l’acte, era Ferran Mascarell. El conseller de Cultura avui, en una Generalitat governada –en funcions, ho sé- per CiU, és també Ferran Mascarell. En aquest cas és ell qui ha canviat, més que les coses.

El que sembla una constant són retards desvergonyits com aquest que avui es culmina. I dic desvergonyits no com a insult ni ornament retòric, sinó com la constatació d'una realitat que he pogut comprovar: els culpables, o almenys els responsables, no se n'amaguen, ni es justifiquen, ni semblen passar això, vergonya, mentre es van acumulant mesos i mesos de retard fins a assolir gairebé un 500% del termini anunciat.

I de tot plegat no sé si em preocupa més que l’error, la desviació, estigui en una execució de les obres més lenta del que hauria de ser, o en una previsió conscientment exagerada, optimista, quan no mentidera, el dia en què tot comença i es presenta entre luxe i rebombori. Però, siguin uns o altres, i no parlo només d'aquest cas del Teatre que he pres com a mer exemple, el cas és que gairebé mai no n'he vist a cap pagar pels seus errors. Ni tan sols admetre'ls. Ni molt menys demanar disculpes. I així anem.