Repetir un castell carregat

Permeteu-me abans que res que em presenti, perquè molts em podeu conèixer en molts àmbits però no en el d'aficionat casteller, on a vegades jo mateix em considero massa purista. No es tracta de menysprear els innovadors, als qui sovint dono la raó, sinó senzillament d'haver agafat afecte a les coses tal com m'he acostumat a veure-les i viure-les tota la vida: per això em costa acceptar-ne a vegades la seva evolució.

Ho dic perquè només així es pot entendre que em grinyoli una mesura que fins i tot a mi em sembla justa: la de permetre tornar a intentar, en el proper Concurs de Castells, un castell que ja s'hagi carregat. Admeto que la meva principal raó és tan poc racional com que trenca amb la tradició, amb allò que jo sempre he vist i viscut. I admeto també que és una mesura justa: es tracta de no penalitzar aquell que arriba més lluny respecte del que no ho fa tant.

Foto: Delcamp.cat

Sempre recordaré -i l'exemple és verídic i aplicable al cas- quan, estudiant Batxillerat, vaig aprovar un examen de Matemàtiques que bona part de la classe va suspendre, la qual cosa va dur al professor a concedir una recuperació. Però, és clar, la repesca era només per als qui havien suspès, que ara tenien l'opció de començar de zero i qui sap si arribar al notable. Jo, que tenia un aprovat justet (i necessitava una bona nota mitjana per accedir a Periodisme) vaig demanar d'accedir a la recuperació. Vaig arribar a demanar que se'm suspengués aquest primer examen per poder optar a una millor nota. Però no hi va haver manera.

Així que entenc perfectament el concepte. Comprenc la injustícia de què, amb la normativa anterior, només qui havia fracassat completament amb un castell el podia tornar a provar, mentre que qui només havia "fracassat" a mitges (i entenguis "fracassar" només com a sinònim de "no assolir la plenitud de l'objectiu", mai com un menyspreu als castells "només carregats") no tenia opció de millora.

Però tot i així em grinyola. I no només perquè xoqui amb el que he vist fer tota la vida. També perquè tendeix a eliminar, com tantes altres normes, l'efecte de l'atzar, d’allò imprevisible, sobre el Concurs. I si aquesta ha de ser la tendència, la d'eliminar els imponderables, la de minimitzar els riscos i les circumstàncies imprevistes, la d'establir un marc normatiu que redueixi al mínim la possibilitat de sorpresa, el Concurs com a cita d'un dia corre el risc, al meu parer, de perdre el seu interès. Guanyarà en justícia, no em queda altre remei que acceptar-ho, però perdrà en intriga. Si el que es persegueix amb les innovacions és que el resultat acabi invariablement sent idèntic al rànquing amb què les colles arriben al Concurs prèviament, un rànquing absolutament just, sense marge a la sorpresa ni a l'error, potser acabarà sent innecessari demostrar-ho tot plegat un dia en concret a la Plaça de Braus. I justament en això –parlo com a espectador- consistia el Concurs.