Per què no van a la presó

La crisi econòmica i els sacrificis que ens està obligant  a assumir als ciutadans han estès el debat sobre per què ningú no ha anat encara a la presó tot i el mal que s’ha fet. Sense defugir la part de culpa que el ciutadà de base hagi pogut tenir en l’aparició de la crisi (en tot cas, crec honestament que mínima i potser més per ingenuïtat que no pas per mala fe o excés de cobdícia, com alguns acusen), és evident que els principals responsables n’han estat els grans conductors de l’economia. No ho dic jo, un complet inexpert en la matèria. Ho diuen mitjans de comunicació, catedràtics, analistes internacionals... I fins i tot alguns (ben pocs) dels mateixos culpables, bàsicament polítics d’una banda i alts càrrecs d’entitats financeres de l’altra, han admès també la seva responsabilitat.



“Per què ningú d’ells no va a la presó?”, es pregunta el ciutadà que ha acabat a l’atur, que ja no pot assumir la hipoteca o que precisament per evitar no fer front als deutes que va contraure en època de vaques grosses, ara només es pot permetre complir aquestes obligacions i ha hagut de renunciar a tota altra despesa no essencial, vivint doncs en una austeritat impensable fa ben poc.

Com és possible?

Com és possible que gestionar l’economia d’una manera tan negligent no estigui castigat? Com pot ser que banquers i assimilats no hagin de respondre legalment ara per l’enfonsament de les seves entitats, ni tan sols quan aquesta catàstrofe necessita d’injecció de capital públic per revifar? Com pot ser que els polítics que es van embarcar en projectes innecessaris, en luxes arrogants, en milionaris excessos que, sense ser il·legals (que també n’hi ha hagut, però són un capítol a banda), sí eren manifestament superflus i econòmicament insostenibles, no hagin de pagar per haver contribuït, amb la seva conducta, a l’enfonsament de tot plegat?

I atenció que, com deia més amunt, no parlo aquí de corruptes, dels que han emprat recursos públics per al benefici privat. Parlo senzillament d’incompetents que han apostat, de manera legal però èticament qüestionable, per projectes innecessaris i impossibles d’assumir a llarg termini. Els que han endeutat les administracions públiques fins a l’extrem que ara ja no es poden permetre (o això diuen) ni allò més bàsic: educació, sanitat... Que no ho veien? Que no ho van voler veure? Que no era prou evident, que tot plegat acabaria esclatant un dia? Qui a nivell particular s’enganxés els dits ho ha fet amb el seu patrimoni. És cosa seva, diguem-ne. Qui ho ha fet amb el patrimoni de tots, no ho ha de pagar?

La resposta del Codi Penal

Doncs legalment és difícil. La principal manera que el nostre sistema preveu per fer pagar aquestes errades dels governants és senzillament el càstig polític: deixar de votar-los la següent vegada per tal que perdin el seu càrrec. Poca cosa més. Si no hi ha una intenció d’enriquiment privat (propi o d’algú altre), no existeix la malversació de cabals públics tal com la defineixen els articles 432 a 435 del Codi Penal. Llegir-los textualment revela que, pel que fa a com es gasten els diners els polítics, per incórrer en infracció penal (és a dir, delicte), calen diverses circumstàncies molt concretes.

Un primer supòsit (article 432.1) exigeix en primer lloc que l’infractor "sostregui (o consenti que un tercer ho faci) cabals o efectes públics"; i en segon lloc que es faci amb ànim de lucre. Queda exclòs, doncs, en aquest supòsit, qualsevol tipus de malbaratament de recursos que no sigui lucratiu, dirigit a un benefici privat i amb voluntat delictiva. Projectar una autopista innecessària o pagar barbaritats per portar una estrella de nivell mundial a un teatre de províncies poden ser decisions indignants, però no són malversació de cabals públics segons el 432.1.

Un segon supòsit es regula a l’article següent, el 433, però en aquest cas castiga a qui “destini a usos aliens a la funció pública els cabals o efectes posats al seu càrrec”. En aquest cas ja no cal ànim lucratiu, però igualment, per innecessaris que hagin estat molts dels excessos dels darrers anys, estaven adreçats efectivament al seu ús o gaudi públic (i els que no, insisteixo, ja pertanyerien al terreny de la corrupció, que no és que el analitzo en aquest post).

El pàrquing de Jaume I, a Tarragona.
Foto: diaridetarragona.com

El tercer i darrer supòsit de malversació parla de “donar aplicació privada a béns mobles o immobles” de titularitat pública, que tampoc no és el cas. De manera que, a diferència d'Islàndia, la mala administració a Espanya sembla que no és penalment jutjable, i fins i tot quan aquesta és negligent (és a dir, sense haver-ne tingut prou cura), no constitueix malversació de cabals públics. Important el detall de la negligència, perquè a priori (caldria analitzar el cas amb molt deteniment) deixaria també sense possible càstig penal (parlo des del punt de vista de la despesa pública) escàndols com el del pàrquing Jaume I de Tarragona, del que segur us en parlaré un altre dia.

Així que no, ningú no anirà a la presó si no hi ha, a banda d’un simple malbaratament, alguna cosa més. Fins i tot quan, per mera fatxenderia, s’ha decidit construir un monument milionari en contra del consell de tots els tècnics. Fins i tot quan un alcalde, o un conseller autonòmic, o un ministre, tant és, ha decidit apostar per una inversió milionària sabent que en pocs mesos la situació financera de la seva administració pública en concret no ho podria suportar.

Que una cosa no sigui delicte no significa que sigui legal, és cert. Però sí implica que ningú no anirà a la presó per fer-ho. No pretenc valorar amb aquest post si és o no adequada la regulació penal de les irresponsabilitats dels càrrecs públics. Només m’havia proposat constatar que no: que si no hi ha alguna cosa més, ningú no anirà a la presó només per dilapidar els diners de tots. Molts ens ho preguntàvem.