No me conformo

Foto: @JoanAlfonsLopez

Que sirva de algo. Ya sirvió de mucho, ojo. Porque ganar siempre vale tres puntos, que además en este caso sacaron al Nàstic de la humillante zona de descenso a Tercera División. Y la alegría de ganar y de hacerlo ante el Reus ha provisto de algo de orgullo, moral y optimismo a unos aficionados que viven una eterna caída libre desde hace seis años.

No entraré a analizar cómo jugó el Nàstic porque en partidos así siempre he pensado que la película se mueve en un espectro más bien anímico. Aunque es evidente que, pese a la victoria, el equipo de Javier Salamero no dio ningún recital y tiene un margen de mejora no sólo potencial sino exigible.

"Només estem de pas"

Queden tot just set hores per a l’inici del nostre any a l’infern, una temporada per a purgar massa pecats acumulats però que, ben canalitzada, pot acabar sent fins i tot beneficiosa per a la història del Nàstic.

Comença aquesta tarda una temporada dolorosa, sí, però alhora il·lusionant. Un any que, esperem, ens ha de convertir altre cop en un col·lectiu sa, optimista, d’autoestima alta. Un any en què hem de recuperar les victòries i les alegries com a rutina.

Kiko Ramírez, el día de la presentación del equipo. Foto: Nàstic

El desmadre del fútbol español

Fue hacia noviembre. Algún iluminado lo había comenzado a insinuar, tan claro como estaba ya para entonces que el Nàstic se encaminaba irremisiblemente hacia la Segunda B y el submarino amarillo comenzaba a coquetear con lo que a esas alturas todavía parecía quimérico. Pero como somos periodistas y preguntar es gratis, llamamos.

¿Qué sucede si el Villarreal desciende a Segunda y arrastra a su filial? “¡Uf! Los de Competición decidirían si se diera el caso, supongo”. Ésa fue, palabra arriba, palabra abajo, la respuesta oficial tanto de Liga de Fútbol Profesional como de Federación Española de Fútbol.

Tornarem

Demà farà sis anys d’aquell dia. Vàrem tocar el cel, a Jerez. Encara recordo cada instant, cada somriure, cada llàgrima, cada abraçada. Havíem pujat a Primera. Nosaltres, que ens havíem passat tota la vida somiant amb la Segona A, i de cop érem a Primera.

Demà fa sis anys d’aquells instants inesborrables i el Nàstic tanca el cercle jugant a Elx el darrer partit d’un any per oblidar, que al seu torn tanca una època per oblidar. Una època que possiblement va començar just aquell dia, a Chapín, sense que nosaltres ho sospitéssim entre tant de deliri. Però va ser llavors quan la història d’aquests colors va tocar sostre, quan vam fer cim i, en conseqüència, ja només podíem començar a baixar. Va ser a partir de llavors quan un club guanyador va deixar de ser-ho i van venir anys de derrotes, de patiments, de desafecció dels seguidors... I d’un final que es veia a venir.

Ara s’ha acabat. Tornem a Segona B. És dolorós, però no hem d’enganyar a ningú: ens ho mereixem. Hem fet les coses molt malament. Hi ha tants culpables, i no m'amago: potser nosaltres mateixos, la premsa; i potser nosaltres mateixos, l’afició, en tenim també alguna part de la responsabilitat (ni molt menys la principal, això ho tinc clar); i hi ha hagut tantes errades, tanta negligència, tanta incompetència, i –per què no dir-ho- tanta mala sort... Que no ens podem fer els sorpresos.

La Segunda B

Como periodista, no guardo un recuerdo especialmente doloroso de la Segunda B. Eran mis primeros años frente al teclado, aún becario, cuando vomitar breves era rutina y acompañar al redactor al Nou Estadi un premio. Y eran, en el fondo, buenos tiempos para el Nàstic: para el club grana, de las tres últimas temporadas en la categoría de bronce, dos acabaron en ascenso (2000-2001 y 2003-2004). Estábamos en Segunda B, sí, pero siendo un grande, el rival a batir, un equipo de costumbre ganadora y ambiciones factibles.