Quan 16 mesos es tornen 77

Vaig cobrir l’acte d'instal·lació de la primera pedra del Teatre Tarragona. Era juny del 2006 i es va anunciar que seria una obra de 16 mesos, que per tant s’hauria d'haver estrenat a l’octubre del 2007. Afegim-hi, si voleu, un retard raonable. Així ens va, en aquest país, quan comptem que el retard com a tal, en certa proporció, és raonable, inevitable, i cal comptar-hi, però per desgracia la cosa és així. Afegim, deia, un retard raonable. D’un 10% del temps previst, posem per cas. Ens anem fins als 18 mesos, aproximadament. D’acord, desembre del 2007. Era Nadal, perfecte. Deixem-ho per passat Festes. Gener, màxim febrer del 2008. A tot estirar.

Foto presa per mi mateix el 29 de juny del 2006. Joan Miquel
Nadal i Ferran Mascarell, posant la primera pedra del
Teatre Tarragona. Foto: ACN

Votar sense matisos

No valoraré els resultats perquè ja hi ha qui ho pot fer des de la credibilitat i el rigor. Però sí que vull discutir, precisament, algunes premisses incloses en les valoracions que porto sentint des de diumenge a la nit i que li presumeixen a la societat catalana qualitats i capacitats que no té. Ni la catalana ni cap. És més aviat una anàlisi periodística de com, a dins del sector, tendim a interpretar els resultats electorals.

El morro de sus señorías

Ahora que estamos en tiempos de recortes y sacrificios; ahora que quien más quien menos o está en paro, o teme estarlo pronto, o tiene a media docena de amigos en él; resultan especialmente obscenas algunas barbaridades que en tiempos de bonanza quizás pasaron inadvertidas –aunque ya entonces eran simples estafas a la sociedad- pero que ahora son literales atracos legalizados.

Ya hablé en artículos anteriores de lo indignantes que me parecían los derroches, incluso cuando éstos, más que en la mala fe, se habían inspirado en la incompetencia o los aires de grandeza de pueblerinos que un día se encontraron de rebote con un sillón: dispendios multimillonarios en infraestructuras sobrantes, eventos sobredimensionados, asesores incapaces y demás…

Mi guerra no es con Abertis

Y conste que no tengo ninguna simpatía por una empresa privada gigante que se propone fundamentalmente enriquecerse a costa mía. Pero mi guerra, en el asunto particular de los peajes, no es, no puede ser, contra Abertis, ni contra ninguna de las demás concesionarias de autopistas.

Fundamentalmente porque no es a ellas a quienes, como sociedad, nos hemos encomendado para que gestionen nuestros fondos públicos y nuestras necesidades. Las educativas, las sanitarias, las culturales y, entre otras muchísimas como es obvio, también las de infraestructuras.

Esa función les corresponde, y no por inspiración divina sino porque como sociedad así lo hemos decidido, a las administraciones públicas: fundamentalmente, en el caso de las autopistas, a la autonómica y, sobre todo, a la estatal. Y es a ellas a quienes yo reclamo, porque es a ellas a las únicas a las que legítimamente se lo puedo reclamar, que doten a mi territorio de una red racional de infraestructuras, con un mínimo de ellas de carácter gratuito.

Per què no van a la presó

La crisi econòmica i els sacrificis que ens està obligant  a assumir als ciutadans han estès el debat sobre per què ningú no ha anat encara a la presó tot i el mal que s’ha fet. Sense defugir la part de culpa que el ciutadà de base hagi pogut tenir en l’aparició de la crisi (en tot cas, crec honestament que mínima i potser més per ingenuïtat que no pas per mala fe o excés de cobdícia, com alguns acusen), és evident que els principals responsables n’han estat els grans conductors de l’economia. No ho dic jo, un complet inexpert en la matèria. Ho diuen mitjans de comunicació, catedràtics, analistes internacionals... I fins i tot alguns (ben pocs) dels mateixos culpables, bàsicament polítics d’una banda i alts càrrecs d’entitats financeres de l’altra, han admès també la seva responsabilitat.