El Concurs de les mil sensacions

Unes hores després, m’atreveixo a dir la meva sobre el Concurs de Castells 2012. Ho aniré fent per parts.

1.- M’agrada el Concurs en dos dies. Dissabte vaig gaudir d'un espectacle excepcional, amb gairebé totes les colles provant els seus màxims, en molts casos màxims històrics, donant valor a la plaça i a l’actuació amb independència de que sigui formalment un concurs. Un orgull, com a tarragoní, que per a les colles en general sigui un premi venir a actuar a casa nostra. Una llàstima la manca de públic, però em consta que l’organització té clar que cal millorar-ho i per la propera edició confio que estarà solucionat. Em preocupa, però, que a mitja setmana l’alcalde digués que s’havien venut 5.000 entrades per dissabte i després l’aspecte de la grada fos aquell. Trobo impossible, honestament, que per allà hi arribessin a passar 5.000 persones, fins i tot comptant que moltes només es devien quedar una estona. Costen d'entendre, doncs, les paraules de Ballesteros.

2.- Més enllà de la valoració de cada colla, el Concurs d'aquest any m’ha semblat que contenia un missatge per als anti-Concurs, que òbviament tenen tot el dret a seguir sent-ho. Però trobo simptomàtic, com a paradigma de què l’actuació ha canviat, el comportament de les colles vallenques en cinquena ronda. Que les dues colles de Valls arribin empatades a la darrera ronda el dia del Concurs i que totes dues, tenint castells superiors assajats, passin ronda per no estirar més el braç que la màniga, trenca amb tots els tòpics sobre el Concurs i sobre les colles vallenques.

Però n'hi ha més, començant per la riuada de color groc que va anar des del rotllo dels Bordegassos de Vilanova cap als Nens del Vendrell per ajudar-los amb el seu dos de vuit. Una quantitat extraordinària de persones. No exagero si parlo de més de 60 castellers creuant mitja plaça. I van anar a ajudar a que una altra colla els “empatés” la millor construcció que s’havia vist fins aquell moment a la TAP, que havia estat seva. No eren rivals per la victòria, potser, però sí que els podien fer ombra en allò del millor castell, però això no va fer variar l’esperit de col·laboració entre colles.

3.- Ara bé, la diada segueix oferint altres arguments als anti-Concurs, que de fet comparteixo: per exemple, la transgressió de normes d'ètica castellera que a qualsevol altra actuació tothom respecta sense pràcticament excepcions. Puc entendre que el Concurs, a l’estil Copa Davis, permeti certes llicències transgressores, com ara xiular una colla, sempre des de la broma, per excedir-se en la celebració o a una afició per anar massa “preparada” amb una bandera de les dimensions de la vilafranquina. No és ortodox ni personalment ho practico, però entès, insisteixo, des del to festiu i simpàtic, puc acceptar-ho. Ara bé, traspassar la línia de xiular castells o castellers mentre actuen o desmunten un peu és inacceptable. I que això ho fes una plaça de la meva ciutat em va fer vergonya. Independentment de qui fossin els responsables, ja fossin públic o castellers, ja fossin d'una colla o altra. Trobo innecessari mirar d'etiquetar-los perquè l’educació i el respecte són qüestions individuals i cap camisa ni escut els porten implícits.

4.- Referent al punt anterior, la xiulada hagués estat inacceptable amb qualsevol castell de qualsevol de les 32 colles, però ja és irònic que es produís precisament amb aquella barbaritat de quatre de nou sense folre, una propina dels Castellers de Vilafranca que parla per ella mateixa. Que se’l puguin permetre expressa el seu nivell. Que el poguessin fer sense necessitar-lo, amb el Concurs ja guanyat, expressa la diferència que hi ha amb totes les altres. I és clar que m’agradaria més igualtat i emoció. Fa ràbia. Però d'això no els podem culpar a ells.

Foto: Delcamp.cat

5.- Cal felicitar a tantes colles que no m’hi cabria en un paràgraf. Però celebro, en tot cas, arribar al Concurs de dissabte intrigat per saber si tal colla descarregarà el seu primer dos de vuit o si l’altra farà la millor actuació de la seva història. I celebro encara més que ho facin! I agraeixo com a espectador veure més gammes extra que mai en un Concurs i per part de més colles que mai. Agraeixo, també com a espectador, que ara que el guanyador sempre està tan clar almenys el podi sigui cosa de més colles. I que tantes hi intentem castells de nou. I atenció, que veient la progressió del món casteller d'aquí a dos anys els registres globals poden millorar.

6.- A nivell de Xiquets de Tarragona, costa oblidar que vam caure de castell de nou, més de dos anys i 16 intents després; que no vam assolir al 100% una actuació que dues setmanes abans descarregàvem a la plaça de la Font. Costa no veure-ho com un pas enrere. Però cal fer també un exercici d'humilitat, i ser conscients que pràcticament totes les colles, incloses totes les que fan construccions més grans que nosaltres, cauen alguna vegada d'aquests monstres. Castells que segueixen sent els més difícils que hem fet i intentat mai.

Foto: Antoni Coll

La ratxa que portàvem era excepcional, tot i que no es pot dir que fos només fruit de la sort, sinó també de l’encert, en molts casos, de preferir intents desmuntats a caigudes després de carregar, que n'hem tingut diversos exemples en aquest període. Però igualment algun dia havia de passar, i no ens ho hem de prendre, doncs, com un drama. Al contrari: reflexionant amb distància, hi ha moltes dades estadístiques i històriques que demostren que l’actuació d'ahir, des d'altres punts de vista, també va ser una passa endavant brutal. Aixecar-se d'una caiguda d'aquestes dimensions amb un altre castell de nou pisos és, senzillament, una cosa que no havíem fet mai. Queda camí. Potser hem vist que més del que semblava. Però també he vist, passades les hores, que tothom segueix convençut de recorre’l. Ja em direu a quin ritme. Ja em direu fins a on. Però compteu amb mi.