Demà farà sis anys d’aquell dia. Vàrem tocar el cel, a Jerez. Encara recordo cada instant, cada somriure, cada llàgrima, cada abraçada. Havíem pujat a Primera. Nosaltres, que ens havíem passat tota la vida somiant amb la Segona A, i de cop érem a Primera.

Demà fa sis anys d’aquells instants inesborrables i el Nàstic tanca el cercle jugant a Elx el darrer partit d’un any per oblidar, que al seu torn tanca una època per oblidar. Una època que possiblement va començar just aquell dia, a Chapín, sense que nosaltres ho sospitéssim entre tant de deliri. Però va ser llavors quan la història d’aquests colors va tocar sostre, quan vam fer cim i, en conseqüència, ja només podíem començar a baixar. Va ser a partir de llavors quan un club guanyador va deixar de ser-ho i van venir anys de derrotes, de patiments, de desafecció dels seguidors... I d’un final que es veia a venir.
Ara s’ha acabat. Tornem a Segona B. És dolorós, però no hem d’enganyar a ningú: ens ho mereixem. Hem fet les coses molt malament. Hi ha tants culpables, i no m'amago: potser nosaltres mateixos, la premsa; i potser nosaltres mateixos, l’afició, en tenim també alguna part de la responsabilitat (ni molt menys la principal, això ho tinc clar); i hi ha hagut tantes errades, tanta negligència, tanta incompetència, i –per què no dir-ho- tanta mala sort... Que no ens podem fer els sorpresos.