No valoraré els
resultats perquè ja hi ha qui ho pot fer des de la credibilitat i el rigor.
Però sí que vull discutir, precisament, algunes premisses incloses en les valoracions
que porto sentint des de diumenge a la nit i que li presumeixen a la societat catalana
qualitats i capacitats que no té. Ni la catalana ni cap. És més aviat una anàlisi
periodística de com, a dins del sector, tendim a interpretar els resultats
electorals.
He sentit en les darreres hores que “els catalans han dit que sí que volen procés sobiranista, però amb matisos i no amb un únic líder”. He escoltat que “la societat ha parlat” i li ha dit als polítics que “independència sí, però polítiques socials també”. He llegit també que el poble català “és intel·ligent”, “ha volgut evidenciar la seva pluralitat” i “no vol encomanar-se a un únic partit”. I que com a col·lectiu “han castigat l’aventura independentista” però que alhora “han volgut fer palès que alguna cosa ha de canviar”.
Foto: Elperiodico.com |
Sentències
grandiloqüents que personifiquen l’electorat, com si aquest fos un ens únic,
amb ànima pròpia. Com si fos alguna cosa més que la suma d’individus. I,
malgrat sigui una obvietat, veig que cal recordar-ho: no. No és així. La
societat, ni la catalana ni cap, no envia missatges ni fa lectures ni vota amb
matisos. No té opinió més enllà de la que se’n derivi de la suma d’opcions
individuals.
Potser sí que
molts ciutadans haguessin volgut donar un suport majoritari a Artur Mas, però
amb matisos, com una petita dosi d’ERC o d’Iniciativa. Potser sí que altres
haguessin volgut votar combinadament “una mica de PP però també amb un puntet
de Ciutadans per donar-los un impuls”. És probable que algú altre hagués
apostat per una barreja d’Iniciativa i PSC si se li hagués permès.
Però la realitat
és que cadascun dels votants, individualment, ha donat el 100% del seu vot a un
sol partit. Únic. I íntegrament. Sense matisos possibles. Cadascú amb les seves
motivacions, cadascú amb els seus objectius. Però a només un. Evidenciada
l’evidència, trobo agosarat concloure, per exemple, que “Catalunya segueix
volent que Artur Mas governi, però vol més pes d’Esquerra”. Catalunya ni vol ni
deixa de voler res. La frase, llegida fredament, és absurda: cadascú ha votat individualment, sense saber què farien els altres votants i per tant sense poder articular com a grup un missatge conjunt i coherent. Senzillament una majoria de ciutadans han donat el seu vot
a Mas, i uns altres li han donat a Jonqueras. Res més.
El mateix per als
qui creuen que “els unionistes han volgut menys pes per al PSC i li han donat a
Ciutadans”. No. Alguns han seguit votant el PSC, i altres hauran votat
Ciutadans. I una cosa no treu l’altra: potser sí que és cert que molts votants
volien exactament això o allò altre que després hem llegit a les anàlisis, però
la realitat és que no ho van poder expressar i al final han hagut de triar un
sol partit. A les urnes, avui, no és possible manifestar aquesta mescla
complexa de sensibilitats que els mitjans posteriorment volem deduir quan ens
mirem el conjunt dels resultats.
Una simplificació
inexacta i poc rigorosa, si voleu, però que pot ser clarificadora: si el 100%
dels catalans, posem per cas, hagués volgut principalment que governés el
partit A, però amb un fort desig secundari de què el partit B tingués un pes important
al seu costat, previsiblement tots els ciutadans haguessin acabat votant per A,
i B no hagués rebut ni un sol sufragi. I no hi hauria hagut cap manera
d’expressar aquest desig secundari de donar preponderància a la força B.
Foto: Europapress.net |
Amb el sistema
actual, si la força guanyadora aconsegueix el 45% dels sufragis i la segona el 30%, la
lectura no pot ser que “la societat és tan llesta que ha volgut donar el 45%
del poder a uns però s’ha reservat el 30% per als altres, perquè no li agraden
les majories absolutes”. L’únic que podem assegurar sense caure en hipòtesis
respectables però no demostrables és que “el 45% dels ciutadans volia que el
representessin uns, i un 30% apostava pels segons”.
Tot plegat
demostra que cal revisar el sistema electoral actual, perquè aquesta
complexitat que no es pot expressar a les urnes sovint sí que existeix en l’individu.
Aquest sí que pot desitjar donar el 50% del seu suport a un partit, un 30% a un
altre i finalment el 20% restant a uns tercers. I això seria possible amb
llistes obertes, a on –si el sistema fos pur- no només l’elector pot ponderar
el seu vot incloent tants partits com vulgui, sinó que a més pot elegir les
persones concretes que vol que el representin d’entre les incloses en cada
llista.
Un sistema de
llistes obertes al qual, d’altra banda, no li veig més inconvenient que una
major complexitat en el recompte. Complexitat, per cert, que es podria
alleugerir si es considerés l’ús de les noves tecnologies, presents a tot arreu
des de fa dècades però absents en les votacions i els seus recomptes, que em
temo que en ple segle XXI se segueixen duent a terme amb el mateix procediment que en la Grècia
clàssica (altra cosa és la transmissió posterior de les dades).
Potser això de
les llistes obertes en té algun altre, d’inconvenient, que no sé veure. Cert.
Però inclús si hi són, aquests obstacles, no valdria la pena mirar de
superar-los –o suportar-los- a canvi de convertir les eleccions en un
diagnòstic més realista del que volen els electors? I, de pas, llavors sí que els
periodistes podríem utilitzar amb legitimitat aquestes personificacions que
tant ens agraden.
No hay comentarios:
Publicar un comentario