sábado, 2 de junio de 2012

Tornarem

Demà farà sis anys d’aquell dia. Vàrem tocar el cel, a Jerez. Encara recordo cada instant, cada somriure, cada llàgrima, cada abraçada. Havíem pujat a Primera. Nosaltres, que ens havíem passat tota la vida somiant amb la Segona A, i de cop érem a Primera.

Demà fa sis anys d’aquells instants inesborrables i el Nàstic tanca el cercle jugant a Elx el darrer partit d’un any per oblidar, que al seu torn tanca una època per oblidar. Una època que possiblement va començar just aquell dia, a Chapín, sense que nosaltres ho sospitéssim entre tant de deliri. Però va ser llavors quan la història d’aquests colors va tocar sostre, quan vam fer cim i, en conseqüència, ja només podíem començar a baixar. Va ser a partir de llavors quan un club guanyador va deixar de ser-ho i van venir anys de derrotes, de patiments, de desafecció dels seguidors... I d’un final que es veia a venir.

Ara s’ha acabat. Tornem a Segona B. És dolorós, però no hem d’enganyar a ningú: ens ho mereixem. Hem fet les coses molt malament. Hi ha tants culpables, i no m'amago: potser nosaltres mateixos, la premsa; i potser nosaltres mateixos, l’afició, en tenim també alguna part de la responsabilitat (ni molt menys la principal, això ho tinc clar); i hi ha hagut tantes errades, tanta negligència, tanta incompetència, i –per què no dir-ho- tanta mala sort... Que no ens podem fer els sorpresos.


Baixem amb un forat de vuit milions d’euros i la por d'estancar–nos un altre cop al pou, maleït pou, aquell al que ens vam jurar que no tornaríem mai més. Aquella Segona B que coneixem massa bé, que tenim arxivada en flaixos en blanc i negre, que és com es recorden els traumes que un voldria esborrar de la memòria. Anem al pou perquè ens ho mereixem però, al costat de la por, tenim també esperança. Esperança prudent, però ferma.

L’esperança de què tenir aquesta massa social i haver estat fa poc a Primera ens converteixi en un gran de la categoria; l’esperança de què els qui han tornat a assumir les regnes del club repeteixin els encerts del passat; l’esperança de fer un bon equip que jugui i sobretot que guanyi, perquè la gent, ni que sigui al pou, recordi com era allò d’il·lusionar-se, de sentir-se poderós, de ser superior, de jugar bé, de sumar punts i de somiar.

Somiar. Tornar a somiar. Potser és això el que més necessitem. Potser per això, si ens surt bé la jugada, no serà del tot dolenta la tragèdia. Aquesta és l’esperança: que es tornin a fer les coses bé, que la gent recuperi l’orgull grana, que el Nou Estadi torni a somriure, i que d’aquí a ben poc tornem per la porta gran.

Amb aquesta idea em quedo a poques hores d’un dia tan assenyalat com demà, 3 de juny. Beneït 3 de juny. Maleït 3 de juny. Sembla impossible que els d’avui, enfonsats, siguem els mateixos que els que ens sentíem reis del món aquell dia no tan llunyà. Així de cruel és el futbol. I així de bonic. Així d’imprevisible, en fi. Avui ens fa sentir buits, nostàlgics, recordant tot el que deixem enrere després de vuit anys de Lliga de Futbol Professional. Però estic segur que ben aviat ens ho cobrarem, això d’avui. El mateix futbol ens ho tornarà amb alegria, amb excitació, amb orgull, i amb més llàgrimes, abraçades i somriures. Com els d’aquell 3 de juny a Jerez. Tornarem. I tant que tornarem.

4 comentarios:

  1. Clar que si!
    Tot canvia, la vida és canviant i segur que tornareu

    ResponderEliminar
  2. Monti,una analisi molt encertada. molt, de debo. la subscric.

    ResponderEliminar
  3. Ja espero el dia per anar-ho a celebrar esmorzant uns bons callos... ;)

    ResponderEliminar
  4. Lo bo que té un descens és que pots reconstruir l'equip desde la base. A ver si s'aposta pels sagals de casa, que ya va tocant...

    ResponderEliminar