Quan 16 mesos es tornen 77

Vaig cobrir l’acte d'instal·lació de la primera pedra del Teatre Tarragona. Era juny del 2006 i es va anunciar que seria una obra de 16 mesos, que per tant s’hauria d'haver estrenat a l’octubre del 2007. Afegim-hi, si voleu, un retard raonable. Així ens va, en aquest país, quan comptem que el retard com a tal, en certa proporció, és raonable, inevitable, i cal comptar-hi, però per desgracia la cosa és així. Afegim, deia, un retard raonable. D’un 10% del temps previst, posem per cas. Ens anem fins als 18 mesos, aproximadament. D’acord, desembre del 2007. Era Nadal, perfecte. Deixem-ho per passat Festes. Gener, màxim febrer del 2008. A tot estirar.

Foto presa per mi mateix el 29 de juny del 2006. Joan Miquel
Nadal i Ferran Mascarell, posant la primera pedra del
Teatre Tarragona. Foto: ACN

Votar sense matisos

No valoraré els resultats perquè ja hi ha qui ho pot fer des de la credibilitat i el rigor. Però sí que vull discutir, precisament, algunes premisses incloses en les valoracions que porto sentint des de diumenge a la nit i que li presumeixen a la societat catalana qualitats i capacitats que no té. Ni la catalana ni cap. És més aviat una anàlisi periodística de com, a dins del sector, tendim a interpretar els resultats electorals.

No me conformo

Foto: @JoanAlfonsLopez

Que sirva de algo. Ya sirvió de mucho, ojo. Porque ganar siempre vale tres puntos, que además en este caso sacaron al Nàstic de la humillante zona de descenso a Tercera División. Y la alegría de ganar y de hacerlo ante el Reus ha provisto de algo de orgullo, moral y optimismo a unos aficionados que viven una eterna caída libre desde hace seis años.

No entraré a analizar cómo jugó el Nàstic porque en partidos así siempre he pensado que la película se mueve en un espectro más bien anímico. Aunque es evidente que, pese a la victoria, el equipo de Javier Salamero no dio ningún recital y tiene un margen de mejora no sólo potencial sino exigible.

El Concurs de les mil sensacions

Unes hores després, m’atreveixo a dir la meva sobre el Concurs de Castells 2012. Ho aniré fent per parts.

1.- M’agrada el Concurs en dos dies. Dissabte vaig gaudir d'un espectacle excepcional, amb gairebé totes les colles provant els seus màxims, en molts casos màxims històrics, donant valor a la plaça i a l’actuació amb independència de que sigui formalment un concurs. Un orgull, com a tarragoní, que per a les colles en general sigui un premi venir a actuar a casa nostra. Una llàstima la manca de públic, però em consta que l’organització té clar que cal millorar-ho i per la propera edició confio que estarà solucionat. Em preocupa, però, que a mitja setmana l’alcalde digués que s’havien venut 5.000 entrades per dissabte i després l’aspecte de la grada fos aquell. Trobo impossible, honestament, que per allà hi arribessin a passar 5.000 persones, fins i tot comptant que moltes només es devien quedar una estona. Costen d'entendre, doncs, les paraules de Ballesteros.

2.- Més enllà de la valoració de cada colla, el Concurs d'aquest any m’ha semblat que contenia un missatge per als anti-Concurs, que òbviament tenen tot el dret a seguir sent-ho. Però trobo simptomàtic, com a paradigma de què l’actuació ha canviat, el comportament de les colles vallenques en cinquena ronda. Que les dues colles de Valls arribin empatades a la darrera ronda el dia del Concurs i que totes dues, tenint castells superiors assajats, passin ronda per no estirar més el braç que la màniga, trenca amb tots els tòpics sobre el Concurs i sobre les colles vallenques.

"Només estem de pas"

Queden tot just set hores per a l’inici del nostre any a l’infern, una temporada per a purgar massa pecats acumulats però que, ben canalitzada, pot acabar sent fins i tot beneficiosa per a la història del Nàstic.

Comença aquesta tarda una temporada dolorosa, sí, però alhora il·lusionant. Un any que, esperem, ens ha de convertir altre cop en un col·lectiu sa, optimista, d’autoestima alta. Un any en què hem de recuperar les victòries i les alegries com a rutina.

Kiko Ramírez, el día de la presentación del equipo. Foto: Nàstic